4 respostes a «Veritat & Versemblança – Ficcío? = Periodisme?»
Gay Talese és un escriptor i periodista nord-americà, fill d’un sastre, que va començar a escriure per al diari “The New York Times” durant la dècada dels anys seixanta, quan tan sols tenia 21 anys. A dia d’avui, però, és més conegut pels seus mètodes a l’hora de portar endavant reportatges o entrevistes (essent aquestes de gran valor literari i informatiu). Tot va començar quan un home li va escriure una carta convidant-lo al seu motel i confessant-li que es dedicava a espiar els hostes. Talese va acceptar la invitació i arrel d’aquella quedada, la seva metodologia per escriure va canviar. Escrivia a partir d’experiències personals que havia viscut en primera persona, relats originals en què hi predominaven la narrativa, que semblava de ficció, sota una clara intenció periodística i reportera.
Per a mi, l’obra de Talese té molt de mèrit perquè ha sabut adaptar-se a la postmodernitat, convertint uns fets de la vida real en una novel·la que sembla de ficció. Ha sabut rompre el mètode de creació de narrativa tradicional (assegut en un despatx pensant i creant una història), la qual cosa dóna com a resultat un producte fictici però alhora versemblant gràcies a la tècnica que ha emprat. També vull centrar una la importància en la figura de la seva dona. Ella ha sabut entendre la la feina del seu marit i ha sabut comprendre els seus mètodes. El resultat de l’obra de Talese també és en part gràcies a ella, qui des de l’ombra editava l’obra i li donava llum. Gràcies a això, Talese diu que gaudeix d’un matrimoni sa, amb dues filles, una dona, i que a més a més s’ha fet ric. En conclusió, Talese és un home que ha sabut combinar ingeniosament la tasca d’escriptor i periodista, donant lloc a un gènere nou (el nou periodisme) i a unes obres de gran qualitat literària i reportera.
Gay Talese és un escriptor i periodista nord-americà, fill d’un sastre, que va començar a escriure per al diari “The New York Times” durant la dècada dels anys seixanta, quan tan sols tenia 21 anys. A dia d’avui, però, és més conegut pels seus mètodes a l’hora de portar endavant reportatges o entrevistes (essent aquestes de gran valor literari i informatiu). Tot va començar quan un home li va escriure una carta convidant-lo al seu motel i confessant-li que es dedicava a espiar els hostes. Talese va acceptar la invitació i arrel d’aquella quedada, la seva metodologia per escriure va canviar. Escrivia a partir d’experiències personals que havia viscut en primera persona, relats originals en què hi predominaven la narrativa, que semblava de ficció, sota una clara intenció periodística i reportera.
Per a mi, l’obra de Talese té molt de mèrit perquè ha sabut adaptar-se a la postmodernitat, convertint uns fets de la vida real en una novel·la que sembla de ficció. Ha sabut rompre el mètode de creació de narrativa tradicional (assegut en un despatx pensant i creant una història), la qual cosa dóna com a resultat un producte fictici però alhora versemblant gràcies a la tècnica que ha emprat. També vull centrar una la importància en la figura de la seva dona. Ella ha sabut entendre la la feina del seu marit i ha sabut comprendre els seus mètodes. El resultat de l’obra de Talese també és en part gràcies a ella, qui des de l’ombra editava l’obra i li donava llum. Gràcies a això, Talese diu que gaudeix d’un matrimoni sa, amb dues filles, una dona, i que a més a més s’ha fet ric. En conclusió, Talese és un home que ha sabut combinar ingeniosament la tasca d’escriptor i periodista, donant lloc a un gènere nou (el nou periodisme) i a unes obres de gran qualitat literària i reportera.
La versemblança és la capacitat que té un fet de ser creïble i coherent. Una cosa versemblant és una cosa aparentment real i veritable.
Per tant jo diria que el que fa versemblant les obres de Talese és el fet d’investigar-les tant a fons, de narrar històries reals, que ell mateix ha viscut, persones que ha conegut, i fet que ha presenciat.
Tot i escriure les seves obres dins una habitació petita, sense finestres, ni conexió amb el món real, les seves obres eren ben documentades, com per exemple, com ens diu l’article, quan s’infiltra en el món de les massatgistes durant uns anys per a poder conèixer el món, a elles, i als clients, per poder narrar una historia autèntica, documentada.
Així també cal destacar que quan va escriure “El motel del voyegur” que no es basava en la seva pròpia experiència sinó en els diaris d’un propietari d’un motel, és normal que ell es sentís frustrat, ja que sempre s’havia documentat molt bé per escriure les seves obres, i aquesta vegada no ho havia experimentat ell mateix, i va descobrir que algunes coses podien no ser de veritat. Té la sensació de que la història és només un poc real, per tant, careix de versemblança.
Per tant, el que podem interpretar és que per a Talese el més important de les seves històries és que semblessin reals, i per això es documentava bé abans d’escriure-les.
Aquest article ens conta la història de Gay Talese, un gran escriptor. Escriu en un petit estudi que està aferrat a casa seva, i d’allà n’han sortit molts llibres. En aquest espai, que Talese anomena “El Bunker”, no s’hi poden trobar coses modernes, ni internet, etc. L’única cosa moderna que s’hi pot trobar és un ordinador.
La seva carrera com a escriptor, va comentar en el “New York Times”, escrivint algunes notes. Després d’aquesta etapa en el “New York Times”, va publicar el seu primer llibre, que tenia coma títol “Nueva York: los paseos de un afortunado”. Després d’aquest primer llibre, en va escriure molts més, que traten de tots tipus de temes: amor, família, màfia, entre molts altres.
De tots els llibres que Talese va escriure en destacam un “Los hijos”, ja que el considerémosla el llibre que més ene aproxima a ell. En aquest llibre, es narra tota la història de la familia Talese.
Hi ha un altre llibre a destacar dins la trayectoria de Gay Talese, que possiblement és el que va marcar la seva carrera, “El motel del voyeur”. En aquest llibre es conta la història, real, de Gerald Foos. Aquest i la seva dona, van espiar durant molts anys els clients de l’hotel “Manor House Motel”. Foos, li va enviar una carta a Talese oferint-li els seus diaris perquè basés els seus futurs llibres en ells, i així ho va fer. Al principi Talese no va voler escriure el llibre, ja que Foos no volia que la seva identitat fos descoberta, i per a Talese això era una condició imprescindible, però passat 33 anys, Foos va acceptar que es revelés la seva identitat, i Talese finalment va poder escriure el llibre.
Aquest llibre, va provocar molt de debat, qüestinant tant a Foos com a Talese, com era d’esperar. Des del meu punt de vista, crec que Talese va fer molt bé de publicar aquest llibre. Tot i que el que se narra no són accions del tot legals, i provoquen tanta controvèrsia, Talese va trobar una ocasió perfecta i la va saber aprofitar. Ja que són aquestes històries les que més agraden al lector.
Gay Talese és un escriptor i periodista nord-americà, fill d’un sastre, que va començar a escriure per al diari “The New York Times” durant la dècada dels anys seixanta, quan tan sols tenia 21 anys. A dia d’avui, però, és més conegut pels seus mètodes a l’hora de portar endavant reportatges o entrevistes (essent aquestes de gran valor literari i informatiu). Tot va començar quan un home li va escriure una carta convidant-lo al seu motel i confessant-li que es dedicava a espiar els hostes. Talese va acceptar la invitació i arrel d’aquella quedada, la seva metodologia per escriure va canviar. Escrivia a partir d’experiències personals que havia viscut en primera persona, relats originals en què hi predominaven la narrativa, que semblava de ficció, sota una clara intenció periodística i reportera.
Per a mi, l’obra de Talese té molt de mèrit perquè ha sabut adaptar-se a la postmodernitat, convertint uns fets de la vida real en una novel·la que sembla de ficció. Ha sabut rompre el mètode de creació de narrativa tradicional (assegut en un despatx pensant i creant una història), la qual cosa dóna com a resultat un producte fictici però alhora versemblant gràcies a la tècnica que ha emprat. També vull centrar una la importància en la figura de la seva dona. Ella ha sabut entendre la la feina del seu marit i ha sabut comprendre els seus mètodes. El resultat de l’obra de Talese també és en part gràcies a ella, qui des de l’ombra editava l’obra i li donava llum. Gràcies a això, Talese diu que gaudeix d’un matrimoni sa, amb dues filles, una dona, i que a més a més s’ha fet ric. En conclusió, Talese és un home que ha sabut combinar ingeniosament la tasca d’escriptor i periodista, donant lloc a un gènere nou (el nou periodisme) i a unes obres de gran qualitat literària i reportera.
Gay Talese és un escriptor i periodista nord-americà, fill d’un sastre, que va començar a escriure per al diari “The New York Times” durant la dècada dels anys seixanta, quan tan sols tenia 21 anys. A dia d’avui, però, és més conegut pels seus mètodes a l’hora de portar endavant reportatges o entrevistes (essent aquestes de gran valor literari i informatiu). Tot va començar quan un home li va escriure una carta convidant-lo al seu motel i confessant-li que es dedicava a espiar els hostes. Talese va acceptar la invitació i arrel d’aquella quedada, la seva metodologia per escriure va canviar. Escrivia a partir d’experiències personals que havia viscut en primera persona, relats originals en què hi predominaven la narrativa, que semblava de ficció, sota una clara intenció periodística i reportera.
Per a mi, l’obra de Talese té molt de mèrit perquè ha sabut adaptar-se a la postmodernitat, convertint uns fets de la vida real en una novel·la que sembla de ficció. Ha sabut rompre el mètode de creació de narrativa tradicional (assegut en un despatx pensant i creant una història), la qual cosa dóna com a resultat un producte fictici però alhora versemblant gràcies a la tècnica que ha emprat. També vull centrar una la importància en la figura de la seva dona. Ella ha sabut entendre la la feina del seu marit i ha sabut comprendre els seus mètodes. El resultat de l’obra de Talese també és en part gràcies a ella, qui des de l’ombra editava l’obra i li donava llum. Gràcies a això, Talese diu que gaudeix d’un matrimoni sa, amb dues filles, una dona, i que a més a més s’ha fet ric. En conclusió, Talese és un home que ha sabut combinar ingeniosament la tasca d’escriptor i periodista, donant lloc a un gènere nou (el nou periodisme) i a unes obres de gran qualitat literària i reportera.
La versemblança és la capacitat que té un fet de ser creïble i coherent. Una cosa versemblant és una cosa aparentment real i veritable.
Per tant jo diria que el que fa versemblant les obres de Talese és el fet d’investigar-les tant a fons, de narrar històries reals, que ell mateix ha viscut, persones que ha conegut, i fet que ha presenciat.
Tot i escriure les seves obres dins una habitació petita, sense finestres, ni conexió amb el món real, les seves obres eren ben documentades, com per exemple, com ens diu l’article, quan s’infiltra en el món de les massatgistes durant uns anys per a poder conèixer el món, a elles, i als clients, per poder narrar una historia autèntica, documentada.
Així també cal destacar que quan va escriure “El motel del voyegur” que no es basava en la seva pròpia experiència sinó en els diaris d’un propietari d’un motel, és normal que ell es sentís frustrat, ja que sempre s’havia documentat molt bé per escriure les seves obres, i aquesta vegada no ho havia experimentat ell mateix, i va descobrir que algunes coses podien no ser de veritat. Té la sensació de que la història és només un poc real, per tant, careix de versemblança.
Per tant, el que podem interpretar és que per a Talese el més important de les seves històries és que semblessin reals, i per això es documentava bé abans d’escriure-les.
Aquest article ens conta la història de Gay Talese, un gran escriptor. Escriu en un petit estudi que està aferrat a casa seva, i d’allà n’han sortit molts llibres. En aquest espai, que Talese anomena “El Bunker”, no s’hi poden trobar coses modernes, ni internet, etc. L’única cosa moderna que s’hi pot trobar és un ordinador.
La seva carrera com a escriptor, va comentar en el “New York Times”, escrivint algunes notes. Després d’aquesta etapa en el “New York Times”, va publicar el seu primer llibre, que tenia coma títol “Nueva York: los paseos de un afortunado”. Després d’aquest primer llibre, en va escriure molts més, que traten de tots tipus de temes: amor, família, màfia, entre molts altres.
De tots els llibres que Talese va escriure en destacam un “Los hijos”, ja que el considerémosla el llibre que més ene aproxima a ell. En aquest llibre, es narra tota la història de la familia Talese.
Hi ha un altre llibre a destacar dins la trayectoria de Gay Talese, que possiblement és el que va marcar la seva carrera, “El motel del voyeur”. En aquest llibre es conta la història, real, de Gerald Foos. Aquest i la seva dona, van espiar durant molts anys els clients de l’hotel “Manor House Motel”. Foos, li va enviar una carta a Talese oferint-li els seus diaris perquè basés els seus futurs llibres en ells, i així ho va fer. Al principi Talese no va voler escriure el llibre, ja que Foos no volia que la seva identitat fos descoberta, i per a Talese això era una condició imprescindible, però passat 33 anys, Foos va acceptar que es revelés la seva identitat, i Talese finalment va poder escriure el llibre.
Aquest llibre, va provocar molt de debat, qüestinant tant a Foos com a Talese, com era d’esperar. Des del meu punt de vista, crec que Talese va fer molt bé de publicar aquest llibre. Tot i que el que se narra no són accions del tot legals, i provoquen tanta controvèrsia, Talese va trobar una ocasió perfecta i la va saber aprofitar. Ja que són aquestes històries les que més agraden al lector.