El tema dels animals i les persones és molt específic, el que és ampli és la relació que tenen els humans amb els animals.
Dins l’art, els animals sempre han estat un símbol important, però també dins la religió.
Com diu l’article, dins les coves d’Altamira ja es trobaren dibuixos d’animals de fa uns vint o trenta mil anys, però possiblement aquests dibuixos foren pintats amb la sang d’aquests mateixos animals. Per tant, sentien admiració o temor?
Els humans tenen moltes maneres d’enfocar la seva visió cap a un animal, n’hi ha que tenen una certa admiració i respecte, d’altres que només els veuen com a un aliment i gent que les té com a un fill o un fidel amic que mai han d’abandonar.
Sigui el cas que sigui, aquesta exposició abraça tot, tots els punts de vista que poden ser possibles entre animals i persones, però el que més m’impressiona és l’obra de Barceló de les sardines, el missatge “la mort és la mateixa per a tots” vol dir que és igual la relació, l’espècie o la manera de morir, ens arribarà a tots per igual.
Per això, la darrera frase de l’article “i en què tot queda entre animals, per descomptat” inclou els animals i les persones com a una mateixa espècie.
Potser una de les maneres més pertinents de veure la dicotomia és considerar si dins aquesta dinàmica hi ha una sortida. O un dels pols ha d’aniquilar l’altre? Pot existir una superació… a tal efecte sembla que el pensament cultural dels 80 no ho creia però a principis dels 2000 moltes d’aquestes lluites veuen com una possible solució és un tercer home, o un home/dona o …. de fet que és sinó un transgènere?
Responent a la qüestió que has proposat, el meu punt de vista és que no hi ha una sortida d’aquesta dinàmica.
Tot i que, com has dit, en els últims anys s’ha plantejat com a solució un tercer home/dona (encara que no entenc gaire la relació entre aquesta solució i la relació que s’estableix entre els humans i els animals), el meu punt de vista és que hi ha una tendència per part de l’espècie humana a aniquilar, o més bé imposar-se a l’altre, en aquest cas als animals.
El que vull dir és que els humans tenim una percepció de nosaltres mateixos com a espècie superior a les demés. Per tant, independentment de les distintes relacions que puguem establir amb uns animals o uns altres, aquesta sempre estarà jerarquitzada. En general som incapaços de concebre l’espècie animal com a quelcom igual a nosaltres.
Si tenim un animal de companyia, podem crear un vincle afectiu amb ell. Però sempre el veurem i el tractarem des d’una certa superioritat, sempre serà propietat nostra. La qüestió de la possessió és un altre dels grans problemes de la humanitat. És una necessitat que tenim que no només afecta a la relació amb els animals, sinó amb l’entorn en general. Un exemple d’això, seria el relat de Tolstoy “Història d’un cavall” en el qual l’autor, d’una forma desautomatitzada, ens mostra com els humans tenim la tendència i, fins i tot, la necessitat de posar un possessiu a tot. A més, aquest exemple és especialment pertinent, en aquest cas, ja que la història està narrada des del punt de vista d’un cavall, que se sorprèn de què els humans parlin d’ell com a “el meu poltre”.
Tornant a l’assumpte de la jerarquització, a part de la relació de superior- subordinat que hem establert, els humans també hem dividit en classes els animas d’una forma arbitrària. La distinció entre animals domèstics i animals salvatges, sense la intervenció dels humans domesticant-los, i per tant, subordinant-los, no existiria.
Així què, des del meu punt de vista, no hi ha solució ni sortida de la dinàmica. Aquesta forma de relacionar-nos amb l’entorn en general, crec que és molt difícil d’invertir. Sí que és cert que cada cop hi ha més gent sensibilitzada, però més en el sentit del tracte cap als animals que no en un sentit de canviar aquesta percepció ni relació.
Tal com ha dit la meva companya Francina, la relació entre els animals i els éssers humans és molt ample, molt complexa. Es tracta (parlant biològicament) d’una relació entre animal i animal.
Pels humans, el món animal ha estat al llarg dels anys una font d’inspiració i ens ha creat també una certa curiositat, el volem conèixer, veure com és. En veure un animal, podem sentir els dos pols, o bé repulsió i por o bé un cert afecte familiar, una certa connexió fraternal, veim l’animal com una criatura monstruosa o bé com si es tractàs dels nostres fills estimats.
Al llarg dels anys, s’ha relacionat molt la figura dels animals amb els humans. El món de l’art ha abordat des de fa milers d’anys aquesta qüestió. Les parets de les cavernes d’Altamira, Chauvet o Lascaux, es troben nodrides d’imatges d’artistes fascinats en veure la figura d’un animal. Es dedicaven a plasmar amb molt de detall i vivacitat les imatges més realistes possibles dels animals que els envoltaven, ho veien com alguna cosa molt propera a ells, però a la vegada desconeguda i indesxifrable.
El museu del Baluard de Palma, vol plasmar aquesta relació des de diferents punts de vista. L’exposició “Ells i nosaltres” s’encarregarà d’oferir un recorregut per una quarantena d’obres de gran varietat, d’estils, èpoques i formats ben diferenciats, que tenen com a eix central la representació dels animals.
L’espectador rebrà més enllà d’una idea particular, una visió panoràmica de la figura dels animals. Les obres a més de presentar perspectives diferents, tenen una intenció reveladora.
A través de les sales de l’exposició es poden observar obres d’autors molt variats i de diferents etapes: Picasso (que mostra la passió que tenia per la tauromàquia) Damien Hurst (amb una obra amb una intenció decorativa), de Jacques-Laurent Agasse, de Joana Vasconcelos, de Rebecca Horn, etc.
Personalment m’ha cridat l’atenció l’obra de Rosalía Banet, l’autora, més enllà de mostrar una imatge peculiar (dues nines vestides amb un tros de carn crua), fa una clara reivindicació animalista. Si deim que estimem els animals i que sentim un afecte paternal/maternal cap a ells, per què ens els mengem o per què usam les seves pells per a fer més elegant la nostra vestimenta?
Finalment cal destacar les obres de Miquel Barceló i de Paloma Pájaro: “Tête de sardines” i “Zoosofías”, respectivament. En elles els artistes intenten plasmar la similitud dels homes i dones respecte als animals. Barceló pinta caps de sardines amb els ulls oberts i sense indicis , proposa que a l’hora de morir tothom és igual. Mentrestant Pájaro crea un efecte de fraternitat en reconstruir un bosc incendiat al fons de la imatge i bestioles en primer pla intentant fugir de les flames que arrasen la seva llar.
En conclusió, la mostra de pintures, escultures i art en general presentat al Baluard és tan variada que causa sensacions diferents i contraposades que intenten mostrar la relació que existeix entre els humans i els animals. “Tot queda entre animals”, de manera que tots formam part de l’exposició.
Una quarantena d’obres d’estils i formats diferents van ser exposades al Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma amb la denominació Ells i nosaltres, comissariada per la directora Nekare Aramburu, amb l’objectiu d’exhibir la relació entre els humans i els animals al llarg de la història.
Tal com han explicat les meves companyes, l’humà ha aconseguit subordinar les altres espècies, constituint-se així la dominant. Al llarg de la història l’extinció d’alguns animals, com per exemple els mamuts, ha estat conseqüència de l’acció humana. Ja des dels inicis la caça fou el mitjà fonamental per la nostra supervivència. Aquesta pràctica fou plasmada en algunes coves com per exemple les d’Altamira, Chauvet o Lacaux i constitueix una mostra d’art rupestre amb l’escenificació de situacions diverses. Per altra banda, cal remarcar que l’adoració dels homes primitius cap als animals també pot observar-se en aquestes pintures amb gran valor històric.
Avui en dia han estat creades algunes entitats, amb l’objectiu de protegir i atorgar drets vitals als animals, a partir d’unes polítiques encaminades a erradicar les immoralitas cap a les diferents espècies.
A Espanya la tauromàquia és un tema de debat actualment. Aquesta “pràctica tradicional” compta amb el suport d’un sector conservador, que afirma la seva legitimitat sense tenir en compte el sofriment de l’animal, considerant-la “art”. Per altra banda, els qui desitgen la seva prohibició tenint en compte les brutalitats a les que els toros estan sotmesos. Un dels quadres de l’exposició és una mostra de l’admiració del pintor Pablo Picasso a la tauromàquia. Un altre cas, l’obra de Joan Ramon Bonet és un exemple del sacrifici de porcs, habitual en la cultura mallorquina, per alimentar a les famílies durant tot un any, les matances. La diferència entre aquestes dues costums és que en la primera, el toro és considerat un animal per l’oci i la seva angoixa i la tortura, una diversió. En canvi, l’assassinat del porc era pura supervivència, cosa que avui en dia podria prohibir-se, ja que l’accés als aliments és molt més fàcil. Les dues nines nues amb sols una cobertura petita de carn, de Rosalía Banet, són una mostra de la importància de la consciència animalista, amb l’objectiu de sentir empatia i comprensió per les espècies.
Tal com es descriu en l’article, la relació humà i animal sempre ha estat molt complexa. L’humà ha sentit tant temor com fascinació per les espècies, considerant-les part de la família o bé, objectes sense importància. En conclusió, l’exposició anima a reflexionar sobre el tracte als animals i adonar-nos de la gran importància d’aquests per nosaltres.
Hi ha una concepte que dóna sentit a tot, és l’únic tret que ens diferencia dels altres animals, perquè som tant animals com un senglar vell o la més bonica de les àguiles, i és la característica bàsica que ens fa éssers humans. Aquest tret tant especial és el llenguatge, una arma de destrucció massiva, de la que s’han desglossat moltes altres, que ha aconseguit fer-nos l’espècie que més crida l’atenció de les vuit milions set-cents mil que hi ha. Això és perquè cap altra espècie ha alterat tant l’entorn com la nostra i, molt probablement, cap altra té més culpa de la destrucció del planeta que la nostra. Així doncs i amb aquest panorama, el que em ve al cap és la paraula solitud, perquè estem molt sols els humans, marginats, pel que al món animal respecta. Els que no fugen al veure’ns, ens intenten atacar, llevat de les mascotes, les quals estimem (i pens que elles a nosaltres també) i plorem quan és hora d’enterrar-les al jardí.
Realment és complexa la relació que hem establers els humans amb la resta d’animals al llarg de la història. Molts de la nostra espècie han ignorat la subsistència de les altres espècies i d’altres han lluitat per a defensar-la, tot i tenir les de perdre. Pel que fa als artistes que pinten animals, fan un tipus d’art que m’interessa bastant, m’agrada que un objecte manipulat per humans em transporti cap a mons que no estiguin manipulats per humans. El fet de veure quadres d’animals ens pot ajudar a reflexionar sobre que cap animal ens pot pintar a nosaltres i que nosaltres som capaços de pintar a qualsevol d’aquells animals i, sobretot, de si això que precedeix és una meravella o una desgràcia.
Com bé diu l’article, els animals semipro han estat molt importants dins la vida del humans, a tots els nivells. Des de sempre, hi ha hagut un doble sentiment cap a ells. Un sentiment d’amor, com pot ésser l’amor que sents cap a un animal de companyia, la tendresa que et provoca un cadell de qualque espècie, etc. També, però, han provocat un sentiment de temor, com diu al text. Temor a una espècie desconeguda, temor a que alguna d’aquestes espècies et faci mal, etc. Ademés d’això, els animals també han tengut un paper molt important dins altres aspectes, com és la literatura.
Els animals apareixen sovint en moltes novel·les que llegim, o en contes infantils, on molts cops són els protagonistes: els tres porquets, la caputxeta vermella, les set cabretes…entre molts més. En aquests contes es poden veure els dos sentiments dels quals parlavem abans. Per exemple, al conte dels tres porquets, aquests et provoquen tendresa, ganes de protegir-los, en canvi, el llop que els ataca, et provoca temor.
Segons el meu pune de vista, tot això també va lligat una mica a l’estètica. Per exemple, hi ha molta gent que té pànic als insectes, quan molts són inofensius, perquè tenen un aspecte desagradable. En canvi, una cria de lleó, com que és bonica, ens desperta el sentiment d’amor, tot i que possiblement aquesta podria fer-nos molt més mal.
En tota la història coneguda, els animals han tengut un paper molt destacan dins l’art. Des de l’art rupestre, on s’han descobert moltes coves amb pintures d’animals, fins a avui en dia, on molta gent decideix tatuar-se un llop, un cèrvol, un delfí, o qualsevol altre animal.
L’article ens parla de l’exposició que ha tangue bloc a “Es Baluard”, a Palma, on tota aquesta relación entre animals, humans i art ha estas reflexada mitjançant diverses obres de tots els tipus i de tots els temps.
Com han dit les meves companyes, la relació entre els humans i els animals, és complexa. Jo diria, que des de sempre sentim una admiració cap als animals, com es pot comprovar en les pintures rupestres, però també com ha dit n’ Aina, els humans sempre ens hem considerat la classe superior, i per tant pensem que podem fer amb els animals el que volguem, ja que en som superiors.
Per això, tot i estar clar que es sent una forta admiració a n’aquesta espècie, no sé ben bé perquè es té aquesta admiració, si perquè la consideram una espècie digna d’admirar, o perquè ens aporta beneficis, és a dir, admiram els animals perquè si, o els admiram perquè ens aporten nutrients, diversió, companyia…?
Ja des de fa molts anys, en el moment de l’art rupestre, els animals han estat la font d’aliments dels humans, posteriorment l’hem fet font de companyia, i també de diversió, la tauromaquia vendria a ser un exemple, molta gent admira un animal perquè li aporta un moment de diversió, perquè el té entretengut mentre miren com aquest pobre animal és sotmès, una vegada més, pels humans.
I com planteja l’article, a part d’admiració hem sentit un fort temor a aquesta espècie, com ara, dels animals salvatges. Encara avui dia, sentim temor d’aquests animals, i jo crec que aquest temor ve donat perquè sabem que no els podem sotmetre, que no podem ser superiors a ells, i per això ens fan por.
En conclusió, sentim admiració i temor vers aquesta espècie, però jo diria que tant una cosa com l’altra ve donat per la capacitat que tenim de sotmetre’ls, de fer que ens obeeixin, és a dir, sentim admiració cap als animals amb els quals podem fer el que volem i ens aporten alguna cosa, mentre que cap als animals amb els quals no convivim i no n’extreiem res, i no ens aporten fidelitat com a raça superior, dit d’alguna manera, en sentim temor.
El tema dels animals i les persones és molt específic, el que és ampli és la relació que tenen els humans amb els animals.
Dins l’art, els animals sempre han estat un símbol important, però també dins la religió.
Com diu l’article, dins les coves d’Altamira ja es trobaren dibuixos d’animals de fa uns vint o trenta mil anys, però possiblement aquests dibuixos foren pintats amb la sang d’aquests mateixos animals. Per tant, sentien admiració o temor?
Els humans tenen moltes maneres d’enfocar la seva visió cap a un animal, n’hi ha que tenen una certa admiració i respecte, d’altres que només els veuen com a un aliment i gent que les té com a un fill o un fidel amic que mai han d’abandonar.
Sigui el cas que sigui, aquesta exposició abraça tot, tots els punts de vista que poden ser possibles entre animals i persones, però el que més m’impressiona és l’obra de Barceló de les sardines, el missatge “la mort és la mateixa per a tots” vol dir que és igual la relació, l’espècie o la manera de morir, ens arribarà a tots per igual.
Per això, la darrera frase de l’article “i en què tot queda entre animals, per descomptat” inclou els animals i les persones com a una mateixa espècie.
Potser una de les maneres més pertinents de veure la dicotomia és considerar si dins aquesta dinàmica hi ha una sortida. O un dels pols ha d’aniquilar l’altre? Pot existir una superació… a tal efecte sembla que el pensament cultural dels 80 no ho creia però a principis dels 2000 moltes d’aquestes lluites veuen com una possible solució és un tercer home, o un home/dona o …. de fet que és sinó un transgènere?
Responent a la qüestió que has proposat, el meu punt de vista és que no hi ha una sortida d’aquesta dinàmica.
Tot i que, com has dit, en els últims anys s’ha plantejat com a solució un tercer home/dona (encara que no entenc gaire la relació entre aquesta solució i la relació que s’estableix entre els humans i els animals), el meu punt de vista és que hi ha una tendència per part de l’espècie humana a aniquilar, o més bé imposar-se a l’altre, en aquest cas als animals.
El que vull dir és que els humans tenim una percepció de nosaltres mateixos com a espècie superior a les demés. Per tant, independentment de les distintes relacions que puguem establir amb uns animals o uns altres, aquesta sempre estarà jerarquitzada. En general som incapaços de concebre l’espècie animal com a quelcom igual a nosaltres.
Si tenim un animal de companyia, podem crear un vincle afectiu amb ell. Però sempre el veurem i el tractarem des d’una certa superioritat, sempre serà propietat nostra. La qüestió de la possessió és un altre dels grans problemes de la humanitat. És una necessitat que tenim que no només afecta a la relació amb els animals, sinó amb l’entorn en general. Un exemple d’això, seria el relat de Tolstoy “Història d’un cavall” en el qual l’autor, d’una forma desautomatitzada, ens mostra com els humans tenim la tendència i, fins i tot, la necessitat de posar un possessiu a tot. A més, aquest exemple és especialment pertinent, en aquest cas, ja que la història està narrada des del punt de vista d’un cavall, que se sorprèn de què els humans parlin d’ell com a “el meu poltre”.
Tornant a l’assumpte de la jerarquització, a part de la relació de superior- subordinat que hem establert, els humans també hem dividit en classes els animas d’una forma arbitrària. La distinció entre animals domèstics i animals salvatges, sense la intervenció dels humans domesticant-los, i per tant, subordinant-los, no existiria.
Així què, des del meu punt de vista, no hi ha solució ni sortida de la dinàmica. Aquesta forma de relacionar-nos amb l’entorn en general, crec que és molt difícil d’invertir. Sí que és cert que cada cop hi ha més gent sensibilitzada, però més en el sentit del tracte cap als animals que no en un sentit de canviar aquesta percepció ni relació.
Tal com ha dit la meva companya Francina, la relació entre els animals i els éssers humans és molt ample, molt complexa. Es tracta (parlant biològicament) d’una relació entre animal i animal.
Pels humans, el món animal ha estat al llarg dels anys una font d’inspiració i ens ha creat també una certa curiositat, el volem conèixer, veure com és. En veure un animal, podem sentir els dos pols, o bé repulsió i por o bé un cert afecte familiar, una certa connexió fraternal, veim l’animal com una criatura monstruosa o bé com si es tractàs dels nostres fills estimats.
Al llarg dels anys, s’ha relacionat molt la figura dels animals amb els humans. El món de l’art ha abordat des de fa milers d’anys aquesta qüestió. Les parets de les cavernes d’Altamira, Chauvet o Lascaux, es troben nodrides d’imatges d’artistes fascinats en veure la figura d’un animal. Es dedicaven a plasmar amb molt de detall i vivacitat les imatges més realistes possibles dels animals que els envoltaven, ho veien com alguna cosa molt propera a ells, però a la vegada desconeguda i indesxifrable.
El museu del Baluard de Palma, vol plasmar aquesta relació des de diferents punts de vista. L’exposició “Ells i nosaltres” s’encarregarà d’oferir un recorregut per una quarantena d’obres de gran varietat, d’estils, èpoques i formats ben diferenciats, que tenen com a eix central la representació dels animals.
L’espectador rebrà més enllà d’una idea particular, una visió panoràmica de la figura dels animals. Les obres a més de presentar perspectives diferents, tenen una intenció reveladora.
A través de les sales de l’exposició es poden observar obres d’autors molt variats i de diferents etapes: Picasso (que mostra la passió que tenia per la tauromàquia) Damien Hurst (amb una obra amb una intenció decorativa), de Jacques-Laurent Agasse, de Joana Vasconcelos, de Rebecca Horn, etc.
Personalment m’ha cridat l’atenció l’obra de Rosalía Banet, l’autora, més enllà de mostrar una imatge peculiar (dues nines vestides amb un tros de carn crua), fa una clara reivindicació animalista. Si deim que estimem els animals i que sentim un afecte paternal/maternal cap a ells, per què ens els mengem o per què usam les seves pells per a fer més elegant la nostra vestimenta?
Finalment cal destacar les obres de Miquel Barceló i de Paloma Pájaro: “Tête de sardines” i “Zoosofías”, respectivament. En elles els artistes intenten plasmar la similitud dels homes i dones respecte als animals. Barceló pinta caps de sardines amb els ulls oberts i sense indicis , proposa que a l’hora de morir tothom és igual. Mentrestant Pájaro crea un efecte de fraternitat en reconstruir un bosc incendiat al fons de la imatge i bestioles en primer pla intentant fugir de les flames que arrasen la seva llar.
En conclusió, la mostra de pintures, escultures i art en general presentat al Baluard és tan variada que causa sensacions diferents i contraposades que intenten mostrar la relació que existeix entre els humans i els animals. “Tot queda entre animals”, de manera que tots formam part de l’exposició.
Una quarantena d’obres d’estils i formats diferents van ser exposades al Baluard Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma amb la denominació Ells i nosaltres, comissariada per la directora Nekare Aramburu, amb l’objectiu d’exhibir la relació entre els humans i els animals al llarg de la història.
Tal com han explicat les meves companyes, l’humà ha aconseguit subordinar les altres espècies, constituint-se així la dominant. Al llarg de la història l’extinció d’alguns animals, com per exemple els mamuts, ha estat conseqüència de l’acció humana. Ja des dels inicis la caça fou el mitjà fonamental per la nostra supervivència. Aquesta pràctica fou plasmada en algunes coves com per exemple les d’Altamira, Chauvet o Lacaux i constitueix una mostra d’art rupestre amb l’escenificació de situacions diverses. Per altra banda, cal remarcar que l’adoració dels homes primitius cap als animals també pot observar-se en aquestes pintures amb gran valor històric.
Avui en dia han estat creades algunes entitats, amb l’objectiu de protegir i atorgar drets vitals als animals, a partir d’unes polítiques encaminades a erradicar les immoralitas cap a les diferents espècies.
A Espanya la tauromàquia és un tema de debat actualment. Aquesta “pràctica tradicional” compta amb el suport d’un sector conservador, que afirma la seva legitimitat sense tenir en compte el sofriment de l’animal, considerant-la “art”. Per altra banda, els qui desitgen la seva prohibició tenint en compte les brutalitats a les que els toros estan sotmesos. Un dels quadres de l’exposició és una mostra de l’admiració del pintor Pablo Picasso a la tauromàquia. Un altre cas, l’obra de Joan Ramon Bonet és un exemple del sacrifici de porcs, habitual en la cultura mallorquina, per alimentar a les famílies durant tot un any, les matances. La diferència entre aquestes dues costums és que en la primera, el toro és considerat un animal per l’oci i la seva angoixa i la tortura, una diversió. En canvi, l’assassinat del porc era pura supervivència, cosa que avui en dia podria prohibir-se, ja que l’accés als aliments és molt més fàcil. Les dues nines nues amb sols una cobertura petita de carn, de Rosalía Banet, són una mostra de la importància de la consciència animalista, amb l’objectiu de sentir empatia i comprensió per les espècies.
Tal com es descriu en l’article, la relació humà i animal sempre ha estat molt complexa. L’humà ha sentit tant temor com fascinació per les espècies, considerant-les part de la família o bé, objectes sense importància. En conclusió, l’exposició anima a reflexionar sobre el tracte als animals i adonar-nos de la gran importància d’aquests per nosaltres.
Hi ha una concepte que dóna sentit a tot, és l’únic tret que ens diferencia dels altres animals, perquè som tant animals com un senglar vell o la més bonica de les àguiles, i és la característica bàsica que ens fa éssers humans. Aquest tret tant especial és el llenguatge, una arma de destrucció massiva, de la que s’han desglossat moltes altres, que ha aconseguit fer-nos l’espècie que més crida l’atenció de les vuit milions set-cents mil que hi ha. Això és perquè cap altra espècie ha alterat tant l’entorn com la nostra i, molt probablement, cap altra té més culpa de la destrucció del planeta que la nostra. Així doncs i amb aquest panorama, el que em ve al cap és la paraula solitud, perquè estem molt sols els humans, marginats, pel que al món animal respecta. Els que no fugen al veure’ns, ens intenten atacar, llevat de les mascotes, les quals estimem (i pens que elles a nosaltres també) i plorem quan és hora d’enterrar-les al jardí.
Realment és complexa la relació que hem establers els humans amb la resta d’animals al llarg de la història. Molts de la nostra espècie han ignorat la subsistència de les altres espècies i d’altres han lluitat per a defensar-la, tot i tenir les de perdre. Pel que fa als artistes que pinten animals, fan un tipus d’art que m’interessa bastant, m’agrada que un objecte manipulat per humans em transporti cap a mons que no estiguin manipulats per humans. El fet de veure quadres d’animals ens pot ajudar a reflexionar sobre que cap animal ens pot pintar a nosaltres i que nosaltres som capaços de pintar a qualsevol d’aquells animals i, sobretot, de si això que precedeix és una meravella o una desgràcia.
Com bé diu l’article, els animals semipro han estat molt importants dins la vida del humans, a tots els nivells. Des de sempre, hi ha hagut un doble sentiment cap a ells. Un sentiment d’amor, com pot ésser l’amor que sents cap a un animal de companyia, la tendresa que et provoca un cadell de qualque espècie, etc. També, però, han provocat un sentiment de temor, com diu al text. Temor a una espècie desconeguda, temor a que alguna d’aquestes espècies et faci mal, etc. Ademés d’això, els animals també han tengut un paper molt important dins altres aspectes, com és la literatura.
Els animals apareixen sovint en moltes novel·les que llegim, o en contes infantils, on molts cops són els protagonistes: els tres porquets, la caputxeta vermella, les set cabretes…entre molts més. En aquests contes es poden veure els dos sentiments dels quals parlavem abans. Per exemple, al conte dels tres porquets, aquests et provoquen tendresa, ganes de protegir-los, en canvi, el llop que els ataca, et provoca temor.
Segons el meu pune de vista, tot això també va lligat una mica a l’estètica. Per exemple, hi ha molta gent que té pànic als insectes, quan molts són inofensius, perquè tenen un aspecte desagradable. En canvi, una cria de lleó, com que és bonica, ens desperta el sentiment d’amor, tot i que possiblement aquesta podria fer-nos molt més mal.
En tota la història coneguda, els animals han tengut un paper molt destacan dins l’art. Des de l’art rupestre, on s’han descobert moltes coves amb pintures d’animals, fins a avui en dia, on molta gent decideix tatuar-se un llop, un cèrvol, un delfí, o qualsevol altre animal.
L’article ens parla de l’exposició que ha tangue bloc a “Es Baluard”, a Palma, on tota aquesta relación entre animals, humans i art ha estas reflexada mitjançant diverses obres de tots els tipus i de tots els temps.
Com han dit les meves companyes, la relació entre els humans i els animals, és complexa. Jo diria, que des de sempre sentim una admiració cap als animals, com es pot comprovar en les pintures rupestres, però també com ha dit n’ Aina, els humans sempre ens hem considerat la classe superior, i per tant pensem que podem fer amb els animals el que volguem, ja que en som superiors.
Per això, tot i estar clar que es sent una forta admiració a n’aquesta espècie, no sé ben bé perquè es té aquesta admiració, si perquè la consideram una espècie digna d’admirar, o perquè ens aporta beneficis, és a dir, admiram els animals perquè si, o els admiram perquè ens aporten nutrients, diversió, companyia…?
Ja des de fa molts anys, en el moment de l’art rupestre, els animals han estat la font d’aliments dels humans, posteriorment l’hem fet font de companyia, i també de diversió, la tauromaquia vendria a ser un exemple, molta gent admira un animal perquè li aporta un moment de diversió, perquè el té entretengut mentre miren com aquest pobre animal és sotmès, una vegada més, pels humans.
I com planteja l’article, a part d’admiració hem sentit un fort temor a aquesta espècie, com ara, dels animals salvatges. Encara avui dia, sentim temor d’aquests animals, i jo crec que aquest temor ve donat perquè sabem que no els podem sotmetre, que no podem ser superiors a ells, i per això ens fan por.
En conclusió, sentim admiració i temor vers aquesta espècie, però jo diria que tant una cosa com l’altra ve donat per la capacitat que tenim de sotmetre’ls, de fer que ens obeeixin, és a dir, sentim admiració cap als animals amb els quals podem fer el que volem i ens aporten alguna cosa, mentre que cap als animals amb els quals no convivim i no n’extreiem res, i no ens aporten fidelitat com a raça superior, dit d’alguna manera, en sentim temor.