La crítica literària té la seva importància en el món del llibre, ja que influeix de manera important i indiecta a la política. Aleshores, a la política li interessa que aquest món es mantengui en pau, que no entri en un espai de conflictivitat perquè podria perjudicar-la. La crítica literària hauria de ser, però, un exercici de violència sobre el productor cultural, però si s’intenta que sigui pacifista hi ha un problema perquè la crítica perd la seva essència.
Avui en dia, la premsa cultural, o la majoria d’aquesta més ben dit, es preocupa més per la difusió, per la propaganda que no per alimentar la crítica literària. Així doncs, no es dóna espai a la crítica, fet que comporta que hi hagi obres poètiques que el lector no coneix i, per tant, que no existeix. De totes maneres, parlar d’una sèrie d’obres ja suposa fer crítica perquè imlica una selecció, però és insuficient perquè s’han de parlar de les obres noves, de les obres velles i conservar les dues. La crítica hauria d’abarcar la generalitat, en la totalitat i no concentrar-se només en coses concretes, i això és producte d’una societat a la qual se li ha de donar tot fet. El sistema cultural ho limita tot: els escriptors surten de fàbrica (les universitats), i haurien de ser els primers a criticar les seves obres, perquè sinó després la crítica imposa límits. Dit d’una altra manera, vendria a ser com una serp es es menja la coa: els autors no critiquen les seves obres perquè la crítica imposa limits, i la crítica imposa límits perquè els autors no critiquen les seves obres.
Hi ha també una manca d’espai que no permet abarcar tots els autors, i un exemple que posa el podcast és el de les universitats un altre cop. Les universitats estan adoptant de manera progressiva una actitud de mercat, en què les assignatures funcionen per crèdits (terme purament mercantil) i els alumnes esdevenen clients en haver de comprar aquestes i tenir un mínim de crèdits per comptar amb un títol.
El podcast també estableix una gran diferència entre la crítica catalana i qualsevol altre: “aquí tot es prén com a una qüestió personal”. Amb això hi estic completament d’acord. En la nostra realitat cultural és gairebé impossible deslligar la persona de l’autor, i això es pot veure amb l’exemple que veierem a classe de la cineasta Leni Riefenstahl. Se’ns fa difícil desvincular la tasca cinematogràfica d’aquesta senyora amb el nazisme, pensam que tot el que va fer està lligat amb l’ideologia del nazisme i no ens podem llevar la imatge d’una esvàstica en sentir el seu nom o contemplar una obra seva.
La crítica literària té la seva importància en el món del llibre, ja que influeix de manera important i indiecta a la política. Aleshores, a la política li interessa que aquest món es mantengui en pau, que no entri en un espai de conflictivitat perquè podria perjudicar-la. La crítica literària hauria de ser, però, un exercici de violència sobre el productor cultural, però si s’intenta que sigui pacifista hi ha un problema perquè la crítica perd la seva essència.
Avui en dia, la premsa cultural, o la majoria d’aquesta més ben dit, es preocupa més per la difusió, per la propaganda que no per alimentar la crítica literària. Així doncs, no es dóna espai a la crítica, fet que comporta que hi hagi obres poètiques que el lector no coneix i, per tant, que no existeix. De totes maneres, parlar d’una sèrie d’obres ja suposa fer crítica perquè imlica una selecció, però és insuficient perquè s’han de parlar de les obres noves, de les obres velles i conservar les dues. La crítica hauria d’abarcar la generalitat, en la totalitat i no concentrar-se només en coses concretes, i això és producte d’una societat a la qual se li ha de donar tot fet. El sistema cultural ho limita tot: els escriptors surten de fàbrica (les universitats), i haurien de ser els primers a criticar les seves obres, perquè sinó després la crítica imposa límits. Dit d’una altra manera, vendria a ser com una serp es es menja la coa: els autors no critiquen les seves obres perquè la crítica imposa limits, i la crítica imposa límits perquè els autors no critiquen les seves obres.
Hi ha també una manca d’espai que no permet abarcar tots els autors, i un exemple que posa el podcast és el de les universitats un altre cop. Les universitats estan adoptant de manera progressiva una actitud de mercat, en què les assignatures funcionen per crèdits (terme purament mercantil) i els alumnes esdevenen clients en haver de comprar aquestes i tenir un mínim de crèdits per comptar amb un títol.
El podcast també estableix una gran diferència entre la crítica catalana i qualsevol altre: “aquí tot es prén com a una qüestió personal”. Amb això hi estic completament d’acord. En la nostra realitat cultural és gairebé impossible deslligar la persona de l’autor, i això es pot veure amb l’exemple que veierem a classe de la cineasta Leni Riefenstahl. Se’ns fa difícil desvincular la tasca cinematogràfica d’aquesta senyora amb el nazisme, pensam que tot el que va fer està lligat amb l’ideologia del nazisme i no ens podem llevar la imatge d’una esvàstica en sentir el seu nom o contemplar una obra seva.